La societat consumida (Pere Calders)

Hola!
Com a homenatge a Pere Calders (i al nostre fantàstic Institut que porta el seu nom) he trobat interessant transcriure un conte d'aquest autor, que parla de temes que ens poden resultar familiars: la producció, la distribució, les desgravacions fiscals, la moda, el consum, la demanda, la qualitat dels productes, els proveïments,  la diferenciació dels articles, el preu, els beneficis.... Tot això en el context  absurd d'un hipotètic país on tothom s'ha de posar una anella al nas per un imperatiu legal. En molts sentits aquest conte també em fa pensar en la situació actual del nostre país, en la crisi i algunes lleis absurdes que hem de respectar, tot i que són del tot inútils per sortir de la crisi. En fi, molt millor que llegiu el conte original que si no parlaré massa!




La societat consumida
Pere Calders

Vam saber que ens havíem de posar l'anella al nas pels volts de l'envestida inicial de la primavera. El rumor corria de feia temps, però amb discrepàncies: els uns deien que seria obligatori i els altres que seria facultatiu, amb avantatges de desgravació fiscal per als obedients. Al final, va resultar un entremig, ja que els legisladors ho deixaven a criteri dels ciutadans, tot advertint-los lleialment que als qui no es posessin l'anella els seria difícil d'obtenir el passaport, no cobrarien punts i les vacances d'estiu i de Setmana Santa els serien fixades com a recuperables. 
El to del Butlletí era sec, sense aviciadures, per bé que amb un estimable toc humanitari, ja que deia (ben clar) que les delegacions d'hisenda cobrarien el cost estricte de l'anella i no pas la feina de col•locar-la, de manera que la perforació del nas i l'anestèsia sortirien de franc. En la pràctica, va resultar que per tenir dret a l'esterilització prèvia calia adquirir una pòlissa a benefici dels orfes de la marina. 
L'oncle Oleguer, que era una mostela i sempre anava al davant o empenyia per ésser dels primers, va tenir l'anella quan tot just començava a parlar-se'n. Era accionista d'una fàbrica d'embalatges que obtingué el contracte per a enviar les anelles a tot el país, i es va espavilar per quedar-se un dels models que havien enviat del centre per tal de calcular la forma i la cubicació de les caixes. Era una anella-pilot d'acer inoxidable,amb una sentencia llatina que, a cuitacorrents, es podria traduir així: 
«Segons el vent, les veles». L'oncle Oleguer ens va explicar que hi hauria liberalitat en qüestió de tria de materials, o sigui que els benestants i les dones -dit amb aquesta barreja i a ull nu- podrien optar (a més del material bàsic) entre la plata, l'or i el platí, sempre, naturalment, a condició de pagar la diferència. Això, per un insondable misteri, va agradar. 
L'oncle s'entestà a emprovar l'anella a la seva filla petita, la cosina Margarida, i va provocar-li una hemorràgia degut a una manipulació graponera de la pinta, que calia tancar a poc a poc i amb compte a causa de les particularitats del tendrum nasal. La criatura es va espantar i cridava com una esperitada, i amb raó, perquè posteriorment es va saber que l'operació era dolorosa fins i tot amb l'anestèsia oficial. A l'hora de la veritat, qui podia pagava una dosi extra, i feia bé, ja que cadascú s'estima les seves coses. 
Resumint, el dia vint-i-set d'abril va sortir la disposició formal i tres setmanes després s'iniciaren les cues a les comissaries i a les delegacions corresponents. I aparegué pels carrers la figura familiar dels ciutadans amb l'anella al nas, pulcres, generalment ben vestits, amb un nivell de vida expressat per la bona qualitat de la roba i la noblesa metàl•lica del petit cèrcol encastat en plena cara, gairebé sempre d'aliatges fins. Algunes senyores, fascinades per un anunci que es prodigà a les revistes de modes, s'arriscaren a exhibir un model d'anella amb diamants, de molt vestir i de preu elevat. Els posaven unes multes considerables, però no tant com les 
que aplicaven als elements progressistes que, a manera de protesta, duien unes anelles de plàstic antireglamentàries, subversives, inspirades en l'art pobre. 
Arribaren notícies que a les regions de sobrietat obligada, la gent només s'apuntava a l'acer inoxidable, i encara, perquè es produí un moviment quasi popular demanant un material més barat, com ara la llauna o l'alumini. Aquí no. Amb prou feines si es veia altra cosa que metalls nobles que evidenciaven la nostra passió per la prosperitat. Perquè som així: treballadors (ja se sap), però a l'hora de posar-nos els guarniments no mirem prim. Si un dia ens fos prescrita una gàbia per persona, es veurien moltes gàbies d'or, o almenys xapades, amb abeurador-banyera, trapezis i accessoris de molta qualitat per a adornar o divertir. 
Tot això són divagacions i el que cal és tornar a les anelles. L'oncle Oleguer no s'estava de dir que anàvem bé, que només calia sortir al carrer i mirar per adonar-se que ens incorporàvem amb molta personalitat a la civilització occidental d'última hora. Però si se l'observava amb atenció, no se'l veia convençut. Tenia un rosec, li sortia a flor de pell l'esperit emprenedor contrariat i formulava sordes protestes perquè ja es coneixien dades sobre el volum de negoci que representava el contracte de fabricació 
de les anelles. Uns guanys fabulosos! I era absurd que aquesta prebenda hagués anat a parar lluny de les zones industrials costeres, per a improvisar un nucli manufacturer en indrets sense tradició ni tècnics ni mà d'obra especialitzada. Es començaven a sentir les conseqüències: les anelles sortien amb rebaves, hi havia sèries senceres que ajustaven malament i, a més, arribaven amb retard als centres de distribució i col•locació, originant recàrrecs injustos aplicats als ciutadans que no duien l'anella 
perquè no l'havien trobada a temps i no pas perquè no tinguessin ganes de 
complir. 
Per tant, la indignació de l'oncle Oleguer era lícita. Així anaven les coses, per culpa del favoritisme i del frenesí burocràtic, i el meu parent no era home que cedís ni es deixés atropellar, per mica que pogués comptar amb la palanca de vies autoritzades. Començà a bellugar-se, va anar a veure a l'un i a l'altre (institucions i persones), fins que aconseguí el que semblava impossible: que nosaltres mateixos ens fabriquéssim les anelles. I que consti que l'oncle Oleguer no es va deixar dur per cap interès personal -no tenia cap connexió amb la metal•lúrgia -, sinó pel seu amor als orígens. 
Cal dir que va trobar eco i solidaritat, ja que aquestes coses no 
s'aconsegueixen mai sense que tothom ajudi poc o molt. És el que deia 
l'oncle: 
-A mi no m'hi anava ni m'hi venia res, perquè la meva participació en els embalatges em rendeix igual tant si es fan les peces aquí com a fora. Però no m'agrada que ens trepitgin. 
I amb un estremiment que li feia tremolar l'anella, afegia: 
- Amb nosaltres no s'hi pot jugar!.